Clausura

MOLT POQUES PERSONES EN L'ÚLTIM VIATGE

El cremallera en els primers anys es va autofinançar, però sense obtenir gaires guanys, i des de l'any 1947 va començar a treballar amb pèrdues, arribant aquestes darrerament als tres milions de pessetes.

Es va fer un estudi, ja que era obligada la renovació del material per un de més modern, amb automotors diesel, car l'electrificació hauria estat molt més car, i per fer un bon servei era precís adquirir almenys quatre automotors. També havia la necessitat de reemplaçar els rails ja que els existents estaven molt desgastats i eren poc resistents al per del nou   material,   no  podent

admetre l'augment de tonatge i noves velocitats. Finalment caldria canviar les travesses, que encara que son metàl·liques ja es trobaven molt deteriorades.

S'imposaven totes aquestes reformes i, davant una inversió tan elevada, la Companyia no va poder fer front. La competència de l'Aeri, de la carretera i per últim del luctuós succés de l'accident de 1953 va fer que la direcció del ferrocarril optés per tancar la línia.

Va ser l'últim viatge del cremallera el diumenge 12 de maig de 1957. En l'estació de Monistrol no hi havia gairebé ningú. Es va pensar que atrauria algunes persones conscients donat l'esdeveniment, però no va

ser així..

Del pocs viatgers que van pujar al tren hi havia el que va ser director del ferrocarril els últims 31 anys, l'enginyer Montserrat Fénech i el seu agregat, senyor Andreu.

D'aquesta manera va morir el cremallera de Montserrat, veritable joia del ferrocarril. Només queden en el record tres locomotores: una a Monistrol, propietat d'una industria de Manresa, la núm. 4; una altre, la núm. 6 a Barcelona, al Museu del Transport (?) i la núm. 2 que pertany al Reial Automòbil Club de Catalunya, juntament amb dos cotxes, a Gualba (Montseny).

M. Gurgui